Des del seu debut el 1980, Pablo Llorca deu ser un dels cineastes espanyols més prolífics, però també un dels més desconeguts. I el més curiós és que les seves últimes pel·lícules, fetes amb un pressupost mínim i amb una gran sobrietat estilística, l’han anat acostant a propostes cada vegada més alternatives. I Días color naranja és com la culminació d’aquest procés. A partir de la història de l’Álvaro —que ha d’interrompre el vol que el porta a Espanya des de Grècia per culpa de l’erupció del volcà Eyjafjalla del 2010—, la pel·lícula pren forma de road movie, d’un viatge per una Europa en crisi i també d’una història d’amor que es va tornant cada vegada més complexa i commovedora. Exploració de la joventut i de l’implacable pas del temps cap a l’edat adulta, anàlisi del naixement de l’amor en un context en decadència, Días color naranja defuig els sentimentalismes i s’instal·la en una lucidesa sàvia i emotiva.