L’albada d’El día que resistía es desvetlla amb la remor de les fulles. El sol, els jocs, els caramels i els contes bressolen la inquietant solitud de Claa (5), Tino (7) i Fan (9), tres infants que esperen el retorn dels seus pares, inexplicablement absents. Sense ningú que en tingui cura, els protagonistes s’ocupen de la casa a la seva manera. L’òpera prima de l’argentina Alessia Chiesa abraça el punt de vista dels nens: el seu malson i la seva incomprensió es trasllueixen en les imatges del film i impregnen la peça del vessant inimaginable i fosc de la infantesa a través d’un to d’estranyesa. La cineasta proposa una mirada poc habitual sobre la quotidianitat i el tedi dels nens, i esvaeix la tènue frontera entre la realitat i la imaginació. Assistim a la transformació latent d’una llar cada cop menys acollidora: la llum melosa s’apaga, els contes finen, els dies s’abandonen al son i els nens són engolits per la nit.

Text elaborat pels Joves Programadors Moving Cinema D’A