El retrat generacional de la meva família és un testimoni de representació que sempre m'ha interessat. Des de les primeres pel·lícules, La casa de mi abuela, fins a La gàbia. Sempre he volgut treballar amb els records familiars. Aquest en especial podria ser un curtmetratge d'arxiu familiar, un retrat del final de la vida del meu pare. El curt sorgeix d'una necessitat vital. La meva intenció va ser posar en escena un diumenge de la seva vida quotidiana. El diumenge és un dia clàssic: arròs, família i canaris. (...) Muntar-lo m'ha portat tres anys. Amb la distància i el pas dels anys, he aconseguit muntar el curtmetratge. És molt difícil afrontar un material tan potent emocionalment. Vaig decidir distribuir el curt perquè la gent ja coneixia part de la història, ja que quinze anys abans ja havia filmat els meus pares a La casa de mi abuela. Estan acostumats. Han sortit en tres o quatre pel·lícules de ficció que he filmat. M'agrada treballar ficcionant el documental, soc cineasta, així que vaig voler anar més enllà d'un retrat dels meus pares, i vaig voler acompanyar-lo amb la història dels canaris per a plasmar el caràcter especial i la forma de veure el món del meu pare. M'interessa molt agafar la càmera i anar jo sol a filmar, depenent de l'enfocament necessitaràs un tipus d'equip o un altre. Per apropar-me als meus pares volia un espai molt íntim.

*Reflexions d'Adán Aliaga extretes de les converses amb el grup de Joves Programadors Moving Cinema.